El meu petit gran poble

Mollet és un poble del Gironès, petit i modest, que viu a cavall entre els valors de la pagesia més tradicional, i la proximitat a Girona, d'on importa els valors que l'aproximen al segle XXI. Aquesta paradoxa es fa patent també en altres municipis veïns. Tots ells pateixen els mateixos defectes i gaudeixen de les mateixes avantatges, però n'hi ha alguns que, a més, comparteixen un llast important: l'alcaldia està en mans de la mateixa persona des de l'inici de la democràcia. Parlo de Sant Martí Vell, la Pera, Juià i el mateix Mollet.

Juntament amb la meva companya, vaig decidir deixar transcórrer la resta de la meva vida a Mollet després d'haver viscut 18 anys a Palamós, 12 a Barcelona, 1 a Palma de Mallorca, 2 a Torroella i 2 a Girona. Les possibilitats i l'alta qualitat de vida que suposa poder viure en una casa aïllada amb planta baixa i pati, poder anar a peu a la feina o a l'escola, embrutir-me les mans fent de jardiner, poder tornar a parlar amb els veïns, tenir el bosc a només cent metres... però al mateix temps gaudint d'un ràpit accés al tren i a l'autopista i aprofitant les comoditats d'una Girona molt propera, ens varen fer veure que aquest podia ser un bon lloc on, finalment, fer arrels i veure créixer el nostre fill.

12 anys després, encara hi ha algú que em considera "un foraster". No compta per a res que hagi preferit Mollet a Palamós, Torroella, Girona, Palma o Barcelona, que hagi passat aquí una quarta part de la meva vida, que la meva parella pertanyi a una emblemàtica i antiga família del poble, que tingui el meu negoci inscrit –i pagui, per tant, els meus impostos– en aquest ajuntament, que hagim escolaritzat el nostre fill a l'escola pública més propera, que participi en tots els actes o que m'inscrigui a totes les associacions... En qualsevol altre municipi, tot plegat seria suficient per a considerar-me un més de la tribu, però resulta que, aquí, per a alguns, això no és suficient per a que em donin el carnet de bon molletenc.

No. A Mollet calen encara dos darrers requisits: anar a missa tots els diumenges i, sobretot, besar-li els peus a l'amo. Doncs ho sento: puc renunciar al meu carnet i aprendre a viure amb l'etern estigma de foraster, però no podria viure renunciant a exercir el meu dret a participar o a discrepar sempre que ho consideri necessari.

Només espero no trobar-me, una nit qualsevol, que un il·luminat hagi plantat al meu patí una gran creu en flames. Més que res, ho dic per la gespa, que cuido molt.

---