El GIM millora la seguretat viària

El trànsit ha estat sempre un problema per a Mollet. Molts vehicles que circulen per la carretera general utilitzen l'Avinguda de Catalunya com a drecera quan volen avançar uns quants llocs en una cua o quan volen avançar aquell camió que fa estona que porten al davant. I saben que, per a fer efectiva la seva maniobra, han d'apretar l'accelerador al seu pas per l'interior de Mollet. Però no són només els turismes, els que ens provoquen problemes. Sovint també hem pogut veure autocars, camions, cotxes de rally i motocicletes que excedeixen sobradament els límits permesos.

Si a això hi afegim les característiques de l'avinguda (ampla, recta, sense semàfors, amb molta visibilitat, amb poc trànsit interior...) obtenim automàticament velocitats altíssimes, potser fins i tot superiors a 100km/h, velocitats inacceptables per a una via local. Les conseqüències són funestes i les coneixeu: hi ha hagut fins ara un alt índex de sinistralitat, amb accidents molt greus, fins i tot mortals, bàsicament deguts a l'excés de velocitat.

Durant els darrers 3 anys hem reclamat insistentment a l'Ajuntament que es prenguessin mesures. Ho hem fet a través del butlletí 4Ratlles, mitjançant mocions o preguntes presentades al ple, mitjançant cartes a la corporació i en diverses converses amb el dimitit regidor de Seguretat. El resultat sempre era el mateix: ho estem mirant... d'aquí a uns mesos... estem pendents de....

La solució proposada pel GIM, que coincideix amb les postures de la DGT Direcció General de Carreteres i de l'Ajuntament de Flaçà, sempre ha estat la construcció d'un mínim de dues petites rotondes, una a cada extrem de l'avinguda i, a ser possible, una tercera a l'interior del terme. La DGT, com a titular de l'avinguda, s'oferia a fer-se càrrec de totes les despeses, tot i això, per motius que mai ens han explicat, l'alcalde sempre s'ha negat a deixar construir cap rotonda (vegeu certificat a la pàg. 8 del 4Ratlles núm. 7).

Finalment, cansats que el Sr. Vidal ens donés llargues en aquest tema, el GIM va posar-se en contacte amb la diputada i escriptora Maria Mercè Roca per a posar-ho en mans del Parlament de Catalunya (vegeu 4Ratlles núm. 5, pàg. 4). Les gestions efectuades per la diputada, que fèien esment dels 5 accidents –3 mortals– ocorreguts ens els cinc anys anteriors, es van traduïr en una immediata resposta per part del Conseller d'Obres Públiques, Sr. Joaquim Nadal, afirmant que abordarien el problema.

Efectivament, 1 any i escaig més tard, vèiem com s'iniciava la construcció de les bandes rugoses. Ens va alegrar comprovar que no es limitaven a clavar-hi bandes de goma, sino que es realitzava una obra molt ben feta, que segurament resistirà molts anys el pes dels camions i els autocars.

Probablement hi haurà opinions per a tots els gustos. També és possible que aquestes bandes rugoses aportin nous problemes que fins ara no teniem (per exemple, tenim dubtes sobre el seu comportament durant una pluja torrencial). I també és cert que la manca d'il·luminació impedeix que es vegin des de lluny en òptimes condicions. Però, tot i aquests inconvenients, és un fet evident que s'ha reduït considerablement la velocitat mitjana dels vehicles i que s'ha vist incrementada la seguretat dels vianants.

El Sr. Alcalde hauria de ser conscient que no és massa lògic que l'oposició li faci la feina. Tanmateix, el GIM omplirà la manca de govern sempre que faci falta.

Diario de Patricia

Un lector em fa arribar un comentari que m'ha fet reflexionar sobre l'anterior article del cas Atero. El lector diu que l'he decebut perquè es pensava que aquest seria un blog seriós, i no una versió cibernètica del "Diario de Patricia".

És innegable que té raó en una cosa: l'article sembla extret del "Diario de Patricia". Recorda qualsevol pàgina de la premsa groga. Tanmateix, discrepo en una cosa: l'argument d'aquest article, ni l'he escrit jo, ni tampoc un periodista de la premsa groga, sinó els nostres governants municipals. No és una visió sensacionalista, exagerada o esbiaixada, sinó la crònica del que es cou al poble de forma habitual. Com dirien al país veí: eso es lo que hay. Així, doncs, què hem de fer? Fer veure que no passa res?

Al meu anònim lector no li agrada aquesta mena de guions tan grocs i ho entenc. A mi tampoc m'agraden. Contra aquest estil de fer les coses és precisament contra el que estem lluitant!

Algun dia podrem fer política municipal. Prèviament, el que toca, és fer complir la llei.

I la política de Joventut?

Llegeixo al Punt que ja són vuit els municipis del Gironès que formen part del pla de col·laboració per compartir tècnics de joventut. Entre ells, els nostres veïns de Flaçà, Bordils, Cervià i, fins i tot, el petit Viladasens. De Mollet, com sempre, ni en parla.

Vidal s'omple la boca tot sovint dient que la seva màxima preocupació són els joves. Però la seva "política" de Joventut és senzillament inexistent: ni beques d'estudis, ni ajudes per a la primera vivenda, ni suport per a la primera feina, ni assessorament en les preocupacions del jovent, ni cap mena d'incentiu per al seu lleure, per a l'esport, o per a la cultura.

Les úniques entitats esportives o culturals existents –el club de futbol-sala i el grup de teatre– són d'iniciativa privada (i mai els agraïrem prou el seu esforç). En canvi, les activitats de l'ajuntament de Mollet en què es veuen implicats els joves són precisament aquelles que en la majoria de municipis no les organitza l'ajuntament, sinó la societat civil (associacions que reben suport econòmic o estructural de l'ajuntament, però que són autònomes): la Festa Major i la Cavalcada de Reis.

Diguem-ho clar: la veritable preocupació de'n Vidal no són els joves, sinó els avis. Amb els avis és amb qui pot desplegar totes les seves arts de Mestre Demagog. És clar: els avis sí que estan en edat de votar i, a més, són poc abstencionistes. I, si cal, se'ls pot anar a buscar a casa en cotxe el dia de les eleccions. En canvi, als joves... busca'ls! :-D

Durant les Fires de Sant Narcís ja va deixar escapar una bona ocasió per a demostrar el seu interès pel jovent: el Bus de les Fires que va organitzar el Consell Comarcal travessava el nucli de Mollet, però no hi tenia aturada. La raó: el Sr. Alcalde no va tenir temps d'anar a les reunions d'organització (vegeu 4Ratlles núm. 7).

I el que llegeixo avui al Punt fa una flaira semblant: desinterès, desídia, avorriment... Si Mollet no hi participia, no es pot argumentar manca de diners, perquè la Generalitat i les altres Administracions Públiques atorguen contínuament subvencions per a desenvolupar programes d'ajut als joves (com ara aquesta, aquesta altra o aquesta), i perquè fins i tot hi participarà un municipi de 180 habitants com Viladasens.

Però siguin comprensius: el Sr. Alcalde no té temps.

Vidal, un altre cop al jutjat (III)Els detalls del cas Atero

Finalment m'està permès desvetllar els detalls del cas judicial al qual he fet esment diverses vegades (aquí i aquí): el cas de Carmen Atero, treballadora municipal expulsada de l'ajuntament, que, carregant-se de valor, va cursar denúncia als Jutjats de Girona.
El passat 7 de juliol es dictava la sentència que adjunto, de la qual us n'avanço uns fragments:

Juzgado de lo Social núm. 2 de Girona
Sentència núm. 297/06
Part demandant: Dña. Carmen Rosa Atero Rodríguez
Part demandada: Ajuntament de Sant Joan de Mollet

En l'apartat de Hechos probados hi diu:

4.- La actora [C. Atero] no era del agrado de Dña. Carmen Feliu Ros, esposa del Sr. Alcalde, tanto por su forma de vestir, como porque se resistía a reconocerle el trato privilegiado al que se creía con derecho, especialmente por hacerle esperar el turno de visitas cuando acudía al consultorio médico.
5.- Como expresión del desagrado que sentía por la actora [C. Atero], la Sra. Feliu cada vez que acudía al dispensario médico, y en presencia de los pacientes allí presentes, afeaba en público su quehacer profesional diciéndole que era una inútil que no sabía nada de ordenadores, tildándola de guarra por vestir faldas en dicho lugar de trabajo. En una ocasión le recriminó por haber gastado 16.000 Ptas. en teléfono, y frecuentemente se refería a ella como muerta de hambre. Estos mismos comentarios los repetía por las tiendas de la población, diciendo que la echaría a patadas.
7.- La actora [C. Atero] se quejó ante el concejal del GIM, Sr. Parramón, de ser blanco permanente de los insultos de la Sra. Feliu. El Sr. Parramón trasladó la queja al Alcalde quien, pese a ser ya conocedor de esta situación porque era vox populi, nada hizo para poner fin a los comentarios ofensivos y denigrantes de su esposa [...].

Mes endavant, la Sra. Jutgessa sentència:

...consta probado que la trabajadora [...] venía siendo despreciada públicamente por la esposa del Alcalde en cada ocasión que ésta acudía al consultorio médico [...]. Es innegable que esta actitud de la esposa del Alcalde era vejatoria para la Sra. Atero y atentatoria a su dignidad como trabajadora, de forma que debe entenderse que el despido ha sido un acto más de maltrato moral.

[...] Con ser verdad que la Sra. Feliu, por su sóla condición de esposa del Alcalde, ninguna vinculación laboral ni responsabilidad ostenta en el Consistorio, esta afirmación [...] debe matizarse a la vista de las peculiares circunstancias que concurren en el caso analizado, ya que la Sra. Feliu es la esposa de un Alcalde que repite cargo desde hace 28 años, los 25 primeros sin oposición de gobierno, en un pequeño municipio de sólo 400 habitantes. En tales circunstancias cobran sentido y plena virtualidad las palabras que los testigos ponen en boca de la Sra. Feliu arrogándose el poder de mantener a la interesada en su puesto o de echarla a patadas. Ver y escuchar las explicaciones de la Sra. Feliu ha sido suficiente para llegar a la más absoluta convicción de que no se la puede reputar persona al margen del Ayuntamiento. [...] Ello ocurre dentro del ámbito de las facultades de dirección empresarial, situación que era conocida por el Alcalde-Presidente sin que hubiera adoptado las medidas necesarias para impedirlo o evitar sus efectos [...].

Avui m'abstindré de donar cap opinió, atès que els comentaris de la Sra. Jutgessa són prou explícits.
L'ajuntament resta, doncs, obligat a readmetre Carmen Atero i a pagar-li el sou que ha deixat de percebre des de que va ser acomiadada de forma improcedent. Però em temo que la cosa no s'acabarà aquí, doncs, com deia dissabte, després de publicar-se la sentència l'Ajuntament ha realitzat uns requeriments a Carmen Atero que, des del meu punt de vista, només poden qualificar-se com a una revenja inacceptable de totes totes. Seguiré informant.

Vidal, un altre cop al jutjat (II)

Fa uns dies us parlava del cas Atero, un judici que es va celebrar el passat 29 de juny i del qual us en donaré més detalls d'aquí uns dies. Doncs bé: la sentència ha estat molt ràpida. I els acusats no en surten gaire ben parats.

És un secret a veus que el batlle té un respecte més aviat escàs –diguem-ho així– per la legislació vigent. Potser ningú li ha explicat que les normes i les lleis hi són per alguna cosa, bàsicament per a facilitar la convivència. Però, si la màxima autoritat del municipi, l'encarregat de fer complir aquestes lleis en l'àmbit municipal, és el primer en passar-se-les pel forro, com pot exigir que els ciutadans les compleixin? Així, saltant-se les normes, és com va començar a trencar-se la nostra convivència, i això em produeix molta tristesa.

Per sort, els tribunals hi són per a corregir aquestes conductes desviades. S'ha fet justícia, sí, però immediatament s'ha produït la revenja, la pitxor revenja: la que s'efectua des del poder. Això em produeix molta ràbia. Encara és aviat per donar detalls, però puc dir que la baixesa moral d'aquesta revenja no em produeix tristesa o ràbia, sinó vòmits.

El Sr. Oliva respon

El Sr. Secretari m'envia un comentari respecte el meu article de dilluns. El Sr. Oliva em demana que rectifiqui les dades sobre el seu sou i jo no tinc inconvenient en fer-ho:

El 14/07/2006, a las 09:38, JOAQUIM OLIVA I SALA escribió:

Bon dia senyor Vaqué.

En relació amb la meva dedicació a l'ajuntament de Sant Joan de Mollet i la retribució econòmica que rebo i a les quals vostè es refereix en el seu blog, haig de manifestar-li :

1r.- Que la meva dedicació a l'ajuntament no són tres hores setmanals com diu voste. El meu horari d'atenció al públic és el dimecres de 9.30 a 14 hores. Però no nomès treballo per a l'ajuntament durant aquestes hores, ja que fora d'aquest horari, a casa o en el meu despatx professional, preparo expedients per a l'ajuntament, especialment en temes urbanístics.

2n.- No és cert, tal com diu vostè, que cobri 100 € per hora. La meva retribució és 900 € mensuals per la prestació dels serveis de secretari intervenció més 120 € per assistència a reunions de junta de govern i ple, que normalment es celebren els vespres. L'ajuntament no em paga la seguretat social, que abono jo.

Li prego que en el seu blog procedeixi a rectificar les dades que ofereix sobre la meva dedicació i retribució i que publiqui aquest comentari.

Atentament,

Joaquim Oliva i Sala
Secretari de l'ajuntament de Sant Joan de Mollet.

--
Posted by JOAQUIM OLIVA I SALA to en Vaqué at 7/14/2006 09:38:09 AM

Els que em coneixen saben que no em cauen els anells si em cal rectificar. En definitiva, això és conseqüència de la manca de transparència d'aquest ajuntament. Fixi's que jo tot just m'assabento ara que el seu horari d'atenció al públic sigui de 9'30 a 14 h.

En fi... el cas és que, en l'acta de la Junta de Govern de gener 06 hi diu, clar i català: "Joaquim Oliva Sala. Minuta desembre: 1.196,40€", però, efectivament, en la de febrer diu: "Joaquim Oliva Sala. Minuta gener: 1.075,20€" i en la de maig, un altre cop: "Joaquim Oliva Sala. Minuta abril: 1.075,20€", o sigui que, en aquest punt, cal que li doni la raó.

900€/mes, a 4,5 hores/dia, dóna un promig de 50€/hora (8.300Ptes). El Sr. Oliva diu que hi dedica encara més hores i jo m'ho crec, amb la qual cosa el promig per hora baixaria una mica més. Malgrat tot, a mi em segueix semblant desmesurat per al secretari d'un municipi de 450 habitants: a aquests 900€ s'hi han d'afegir els 120€ mensuals per cada Junta de Govern, 120€ trimestrals per cada sessió plenària, i 120€ més per les comissions de comptes i plens extraordinaris que es puguin celebrar. Tot plegat, contrastem-ho amb els 480€ que cobrava l'anterior secretari i treiem-ne conclusions.

Però les meves observacions no van ni anaven dirigides a la persona de Joaquim Oliva, amb un expedient professional i polític fora de qualsevol dubte i que és ben lliure de fixar els honoraris que la seva col·legiació li permeti. El que a mi em preocupa és que, si un municipi petit com el nostre requereix dels serveis d'un professional reconegut (i, automàticament, d'honoraris alts), i si, a més a més, encara li cal contractar els serveis externs dels millors (i més cars, caríssims) advocats de Girona, vol dir que aquest ajuntament estaria tenint problemes grossos que no voldria explicar a la ciutadania.

Les preguntes que li faig ara públicament al Sr. Oliva, ja que ningú ens les vol respondre a través del ple o de qualsevol altre canal oficial, són aquestes:

• quins són, exactament, detalladament, els casos judicials en què està implicat l'ajuntament o algun membre de l'equip de Govern?
• I, com a advocat que és, em pot afirmar sense cap dubte que les despeses de TOTS aquests casos han de ser necessàriament sufragades pel municipi?

Paisatge urbà

L'ajuntament no té atribucions sobre la senyalització vertical de la carretera, ho se, però té molts mecanismes per a evitar imatges com aquesta, precisament en una zona d'esbarjo.

Tres senyals de canvi de terme (la de Flaçà, per cert, situada en terme de Mollet) que es podrien unir en un sol pal; dues de pas de vianants-pas elevat que també podrien unificar-se; i una de límit de velocitat que podria ubicar-se a uns metres de distància. Tot plegat, 5 pals que podrien reduïr-se fàcilment a 2.

Favoritismes delirants

El favoritisme (l'amiguisme, el clientelisme...) és l'instrument preferit per determinats alcaldes. És, de fet, l'eina explicada a la lliçó 1 del Manual del bon Demagog.

Ramon Vidal se la sap molt bé, aquesta lliçó1, perquè, a Mollet, el favoritisme arriba a límits absolutament delirants. Digueu-me, sinó, com s'hauria de qualificar el fet de que un carrer estigui retolat amb dos noms diferents per a tenir content un veí. Podriem prendre-ho com una anècdota còmica més, si no fos que ja coneixem el personatge: és clar, no és una anècdota més; és la norma general.

Efectivament, el carrer del Pedró disposa de dos rètols, ambdós instal.lats recentment, amdós lluïnt l'escut de l'ajuntament, i ambdós col.locats ben a prop l'un de l'altre. En un, hi diu "Carrer Pedró" i, en l'altre, "Carrer de la Font num. 3". Sí: número 3, com les avingudes de Manhattan.
M'expliquen que el veí del núm. 3 estava queixós perquè, en urbanitzar-se aquella zona, van canviar el nom tradicional del carrer (la Font), pel nom tradicional de la finca (el Pedró). Desconec els motius d'aquell canvi, però, davant les legítimes queixes d'un veí, es podria haver optat per un rètol estil "Carrer del Pedró" i, a sota, més petit "abans carrer de la Font". Però no. El nostre recargolat alcalde, que aquell dia devia estar especialment fi, va triar, com sempre, l'opció més complicada: dos rètols diferents, i que cadascú llegeixi el que més li agradi.

Va triar, com sempre, l'opció més surrealista. La més ridícula.

Vidal, un altre cop al jutjat

A l'alcalde Vidal se li acumulen les dimissions, les querelles i les sancions. La majoria de treballadors municipals que han estat a les seves ordres durant els darrers anys li han anat presentant la renúncia i, a continuació, l'han acabat portant al jutjat o a Inspecció de Treball.

Primer va ser E.C., l'administrativa del dispensari que, agobiada pel mobbing que li feia, sobretot, la dona de l'alcalde, i cansada d'exigir que li fessin un contracte laboral, va plegar tot anunciant-ho al butlletí 4Ratlles (pàg. 4). A continuació va plegar H.F, l'administrativa municipal que, encara que més silenciosament, va argumentar motius similars. Seguidament presentava renúncia el primer tinent d'alcalde (i sogre de la recent dimitida E.F.), el Sr. Mediñà. Al cap de poques setmanes, era ni més ni menys que el secretari municipal, Narcís Oliver, qui marxava fastiguejat, presentant proves de possible prevaricació en el 4Ratlles. I, finalment, C.A., la nova administrativa del dispensari, dimitia pels mateixos motius: mobbing per part del matrimoni Vidal, i manca de contracte laboral.

5 persones en 3 anys. Les inspeccions del Treball i de la Seguretat Social no van tardar en caure. De moment, 18.000 euros de quotes endarrerides i 3.000 euros de sanció. I més que en vindran. Però no us penseu que me'n alegri, doncs aquests deutes els paguem tots! Encara que no ens ho sembli, els molletencs estem pagant aquestes multes, així com també les despeses judicials. Estic parlant de milions de pessetes.

Tampoc han tardat en caure els judicis. Vidal i el seu ajuntament són assidus del jutjat de guàrdia: cas Galcerán, cas Martí, cas Vidal (la seva pròpia germana), cas Tugas... i el que es va celebrar el passat 29 de juny: el cas Atero, amb una estrella invitada com a únic testimoni de la defensa: l'omnipresent esposa de l'alcalde.

Però aquí no s'acaba el culebró, doncs aviat arribaran els judicis pel cas Parramon, pel cas Oliver... i altres que no coneixem, però que sabem que existeixen. Un mínim de 7 casos oberts ( i els que no sabem) són motiu suficient per que fins i tot un personatge com Vidal comenci a preocupar-se. Potser per això va substituir el modest secretari Oliver per un conegut advocat gironí i destacat militant convergent, Joaquim Oliva, a qui el poble li està pagant l'astròmic sou mensual de 1.200 euros per 3 hores setmanals de dedicació.

Fem quatre números? 1.200 euros, a 300 per setmana... mmmm... són una mitjana de... 100 euros/hora. Collons! Em penso que ni el meu dentista cobra això!

Una corona d'espines poc coneguda

Un dels episodis més criticats de l'etapa Carod al Govern va ser el de la corona d'espines. Tot i que va ser Maragall el culpable d'aquella foto de mal gust, va ser Carod el principal perjudicat. En el seu moment, Joan Puigcercós ja ens va explicar a uns quants militants que la informació que publicaven els diaris era incompleta, doncs el conseller Castells també hauria d'haver sortit retratat en iguals circumstàncies que Carod. Però els mitjans són sempre fidels a l'stablishment, sigui aquest de color blau, o de color vermell, així que la foto de Castells coronat mai no va arribar a veure la llum.

Fa un parell de dies, Busot publicava aquesta desconeguda imatge i, per justícia, jo vull ajudar a difondre-la.

Voilà:

Mentiders compulsius

Puc comprendre la mentida com a finalitat, com a instrument per a aconseguir quelcom, però, per molt que m'hi escarrasso, no puc entendre la mentida com a finalitat en sí mateixa.

Conec alguna persona que és mentidera compulsiva. Menteix per inèrcia, per costum. O potser menteix per divertir-se, o per protagonitzar la tertúlia, o ves a saber per quin motiu. Finalment, ni ella mateixa sap on acaba la realitat i on comença la seva ficció. Per això, perquè no assumeix com a pròpies les falsetats que vomita amb cada paraula, mai admetrà haver dit o haver fet el que de debó va dir o va fer. Vull ser comprensiu: dins el seu cervell malalt, realment no ho va fer, no ho va dir.

És fascinant observar-lo: recordar què va afirmar fa uns dies, o fa uns minuts, i enxampar-lo més tard perquè, en la barroera teranyina de fantasies que ha anat teixint, no ha pensat ni per un moment en una coartada: aquesta mena de malalts són capaços de cantar-te les maravelles del fuet i la cansalada i, al cap d'una estona, afirmar amb vehemència que són vegetarians de tota la vida.

Fins aquí, el problema pot limitar-se a l'àmbit familiar, al bar i a quatre companys de feina. La tragèdia és que un mentider compulsiu arribi a tocar les tecles del poder. Llavors, la seva imaginació ja té camp obert. Investit amb una falsa aura d'infalibilitat, ningú no gosarà dubtar de la seva paraula i els seus pensaments recargolats es prendran com veritats absolutes.

Quant més es desmesuri, més verossímil apareixerà als ulls dels qui se l'escolten. I, quan més verossimilitud li atorguin, més i més s'enfilarà en el seu món impossible.

Carn de psiquiatre, creieu-me. D'aquesta espiral infinita, només se'n surt d'una manera: directament al frenopàtic.

Tornar a pagar pel que ja és teu

Potser sigui habitual fer-ho així en altres indrets, però a mi m'ha sorprès saber que, a Flaçà, quan una entitat sol·licita el pavelló polivalent per a celebrar-hi una activitat pública (esportiva, lúdica, cultural, musical...), tingui que pagar un petit "lloguer" a l'Ajuntament.

Carai, carai! A què venen aquests miserables euros (els que siguin, encara que fos 1 cèntim)? Que els flaçanencs no l'han pagat 1.000 vegades, aquest pavelló? Que les entitats no estan fent poble, celebrant-hi les seves activitats?

I el gran esforç personal que hi posen els organitzadors, del qual en gaudirà la resta de la població... aquest esforç quin preu té?

Espero que a Mollet, on acabem d'estrenar pavelló (sí, també, un altre) no funcionem igual. Encara que, a Mollet... Ui, a Mollet.

Nit de reunions

Aquest vespre, executiva comarcal d'ERC i trobada amb gent de Flaçà.

A Esquerra, els ànims estan ben amunt, malgrat tantes coses que han passat darrerament. Si no hi ha canvis, presentarem unes bones candidatures a les eleccions al Parlament, dues de les quals m'agraden especialment. Farem un bon paper, sense cap dubte. A veure si, per fi, Girona adquireix el pes que es mereix!

I, a Flaçà, avui hem encetat alguna cosa. Encara és aviat per llançar cohets, però el grup que podria formar-se té bona pinta: homes i dones, joves i no tan joves, nadius i no nadius... i, sobre tot, bon rotllet. Em feia certa recança una excessiva preocupació pel Pla Urbanístic, però la veritat és que s'han posat molts més temes sobre la taula.

D'aquí uns dies tenim una altra reunió amb ERC per a concretar la llista municipal de Mollet. Va sent hora de que nosaltres també ens sentem a tancar interrogants i mostrem definitivament la fumata blanca.

I, ara que hi penso, també va sent hora de publicar el següent butlletí 4Ratlles.
Coi, no tinc temps per a tot!

Cultura de totxo

He estat parlant amb un flaçanenc que m'ha fet veure alguns dels moviments de fitxes que hi ha actualment sobre el tauler de joc pel que respecta al Pla Urbanístic de Flaçà. M'ha fet adonar de com aquest projecte remourà els fonaments de les principals economies locals. Economies íntimament lligades, bé a famílies terratinents, bé al món de la construcció: cognoms i marques comercials conegudes més enllà dels nostres termes

Sembla que hi ha pressa per aprovar aquest pla. Vicenç Cara diu que no es tornarà a presentar a les properes eleccions, però les decisions que prengui durant aquest darrer any de legislatura poden encarrilar el futur del poble cap a fites ben diferents. Només puc pregar-li que actuï amb objectivitat i amb molta cautela. De les seves properes decisions depen que Flaçà i, per extensió, Mollet, esdevinguin satèl·lits de Girona, plens de pisos sense personalitat, com està passant a Celrà.

Als molletencs ens afecta, i molt, el projecte de poble que pensin els nostres veïns. El que s'acorda en un ajuntament pot condicionar la política urbanística de l'ajuntament veï. Així, per exemple, la determinació de convertir el camí ral entre Flaçà i Mollet en l'artèria principal de la fàbrica de paper significarà, ras i curt, que camions de gran tonatge, sovint carregats amb materials químics tòxics o inflamables, travessaran cada dia el casc urbà de Mollet obviant la reglamentació del TRANSCAT, que prioritza els transports perillosos a través de les zones menys habitades.

És obvi que la reunió que hi ha preparada per a aquesta setmana pot torçar-se des del primer moment i resultar més complicada del que semblava. El tema urbanístic serà el plat fort de la trobada. Entenc que la nova "variant de Bordils" (en realitat, una part de la faraònica Anella de les Gavarres), la supressió del pas a nivell, la carretera de Sant Jordi Desvalls, o el mateix Pla Urbanístic, condicionen moltes, moltíssimes coses, però m'agradaria que la conversa girés també al voltant dels altres grans temes que preocupen a Flaçà: l'escola, la potabilitat de l'aigua, la manca d'habitatge social, l'altíssima pressió tributària sobre els comerços, la inseguretat...

Preparant les Municipals 2007

A Mollet, la llista municipal del GIM encara està oberta, però el grup està molt cohesionat. Hi ha una quantitat de 15-20 persones implicades entre les quals existeix molt bona entesa. Els lligams humans i les complicitats s'han consolidat i ens han enriquit durant els darrers 3 anys. A més, en una situació política tan dura, hem adquirit molta experiència com a grup municipal. El nostre futur és bo i les expectatives de vot apunten cap amunt.

A Flaçà, en canvi, les coses no estan tan clares. De fet, estan tan poc clares, que fins i tot m'he plantejat liderar jo mateix la candidatura, atès que la major part de la meva jornada la passo a Flaçà, on tinc la meva empresa. Em sembla, però, que ara no és el moment. Avui per avui, el meu lloc és a Mollet.

A les darreres eleccions autonòmiques, a Flaçà, el vot a ERC (191) va superar el de CIU (172) i el de PSC (179), però, la inexistència d'un grup d'Esquerra a l'ajuntament, impedeix saber fins a quin punt aquests vots es mantindrien fidels en unes municipals. Ens cal doncs una bona llista. A Mollet necessitem que Flaçà també tingui un grup municipal d'ERC ben fort.

Properament em reuniré amb diversos flaçanencs i diversos responsables d'ERC, però, abans, he cregut convenient posar-me al dia sobre determinats "intríngulis" que són avui la principal preocupació de molts veïns de Flaçà: el nou pla urbanístic. Us ho explico dilluns.